#6: L'estat del benestar ja no existeix
Invertir no és una opció, és una necessitat.
Benvolguts amigues i amics,
Acabo de tornar d’una setmana exprés de vacances amb família i amics. Magnífic per recarregar piles. Espero que hagueu pogut fer alguna cosa similar. En cas que hagueu estat treballant, us envio força. 💪🏼
L’estiu comença a acabar-se i espero que s’endugui la calor, les paneroles i els mosquits. No els trobaré a faltar passssss 🔥🦂🦟
Avui us vinc a fer una reflexió una mica com la que us vaig fer al primer butlletí d’Alzina Capital.
Per posar una mica de por al cos, amigablement. I per agafar perspectiva, que sempre va bé.
Avui parlarem de:
Què vol dir ser de classe mitjana?
Tinc un sou alt o baix?
Què fem si l’estat del benestar ja no existeix?
Molts diuen que una economia i un estat saludable passa per tenir baixa desigualtat socioeconòmica i uns classe mitjana forta. Aquests són temes que m’interessen molt però no faré veure que en soc un expert. Això és causat, també, per la seva complexitat. La qual, a la vegada, fa que sigui un tema tan interessant.
I potser estaria bé definir què coi és això de la famosa classe mitjana.
Segur que hi ha mil i una maneres de definir-ho, però crec que, sense anar-nos-en gaire per les branques, passaria per complir unes condicions de vida bàsiques:
Algú que, amb els seus ingressos, pugui viure de manera independent i pugui estalviar una mica.
Cosa que implica poder optar a un habitatge normal de manera individual, sense anar amb l’aigua al coll.
Poder assumir la resta de costos de vida mitjans.
Poder plantejar-se tenir una família.
Poder fer alguna escapadeta anual de vacances.
I poder gaudir d’una mica d’oci al cap de setmana i permetre’s algun capritxet de tant en tant, sense posar-nos gaire exquisits.
Segurament no és una definició perfecta, però crec que és raonable. Per exemple: si no podem plantejar-nos tenir una família per temes econòmics, no crec que ens puguem considerar d’una classe mitjana robusta.
Com podeu veure, no estic parlant en cap moment de números en concret. Això és perquè:
Estem definint classe mitjana a través de requeriments bàsics d’estil de vida independentment dels costos de vida actuals.
Perquè aquestes necessitats poden ser cobertes amb una quantitat X de diners que pot variar bastant entre ciutats o regions diferents.
Però va! Mullem-nos: a l’àrea metropolitana de Barcelona quant pot ser això? A una ciutat com la meva: Sabadell. Que és comparable a nivell de cost de vida a moltes de les ciutats mitjanes de Catalunya i dels Països Catalans i d’alguns barris de Barcelona sense, altra vegada, posar-nos exquisits.
Tot dependrà també de la zona concreta de la ciutat, que si centre o no centre, si estem ben connectats o no i mil paràmetres més.
Però… 1.800€/mes? Jo crec que el mínim està per aquí. Molts em dirien que, avui en dia, un sou com aquest és un privilegi (i tampoc anirien mal encaminats). Altres, dirien que això no és suficient per complir les 6 condicions que hem definit més amunt (i tampoc hi anirien gaire, de mal encaminats). Molts ens dirien que mínim necessitem 2.000€ nets al més, inclús més i tot, vist com estan les coses avui en dia. Altra vegada, en termes d’una sola persona individual.
Petit apunt: mai us parlaré en format de 14/15 pagues jo. No té CAP sentit. L’origen d’aquesta pràctica ve del franquisme. Una d’aquestes coses que canvies i que aparentment no té res de dolent, però que té implicacions profundes.
Bàsicament va de tenir a la gent amb ingressos inferiors mensuals per, dues vegades l’any, rebre un bon “xute” amb una paga doble, cosa que incentiva el consum i el malgastar.
Per altra banda, és com delegar la teva capacitat de gestió de ingressos i estalvis a l’estat o al teu pagador. Una cosa que va absolutament en contra de la mentalitat d’Alzina Capital.
Objectiu final: No dependre de ningú.
Les poques vegades que m’han demanat si volia ser pagat en 14 pagues o 12, no he tingut cap dubte. 12. Com els mesos de l’any, òbviament. No delegueu mai a ningú una cosa tan important.
.
Així doncs, 2.000€ nets al mes com a requeriment mínim per ser classe mitjana. Això, complint amb tots els legalismes (que ja sabem que en aquest estat en el que vivim, és dir molt), implica un sou brut anual d’uns 32.000€, aproximadament.
Més d’un 24% de retenció que impliquen 650€ al mes de contribució als comptes de Hisenda. Sweet!
Aquí teniu els sous mitjans per edat i sexe a Catalunya al 2022 calculats per l’IDESCAT:
Per altra banda, aquí sota, teniu la distribució dels sous a l’estat espanyol al 2021 proveït per Bankinter.
Una imatge reveladora i que ens ensenya moltes coses. El sou mitjà d’aproximadament 26.000€ (el qual està esbiaixat pels sous més elevats i menys freqüents), el sou medià d’uns 21.600€ (estadísticament definit com el sou que divideix les dues meitats de tots els sous de l’estat, per això és més baix que el mitjà) i, finalment, el primer sou més freqüent (18.500€) i el segon sou més freqüent (16.500€).
Per acabar aquest anàlisi exprés de distribució de sous, us deixo els percentils dels sous de Catalunya. Pels que no sigueu gaire fans de l’estadística, teniu la definició sota els números:
I ara que heu vist això, us faig la següent reflexió:
Si el tercer quartil és d’uns 36.300€, això implica que aquest sou és superior al del 75% de la resta de sous a Catalunya. I, ara, penseu en els 32.000€ anuals que hem marcat abans per ser de classe mitjana. Aquests 32.000€ esta entre els 36.300€ del tercer quartil i els 24.772€ de la mediana (segon quartil). Calculo que deu estar a prop del 67%, és a dir, de dues terceres parts de la població.
Conclusió: segons els 6 paràmetres que hem marcat més amunt, dues de cada tres persones assalariades de Catalunya podrien arribar a considerar-se per sota de la classe mitjana (si només tenim en compte el sou, és clar).
Fotut, eh? Collons si fotut.
No m’agradaria pas deixar-vos deprimits ni fer-vos sentir malament per tota aquesta reflexió. Simplement vull donar-nos perspectiva.
.
Deixeu-me fer un altre un petit apunt: Espanya, encara que molts es queixin d’això, és un país on la riquesa està força ben distribuïda comparat amb molts altres països, però podríem estar millor, això està claríssim. Un altre dia en parlem amb més profunditat.
.
Tornem-hi, doncs: 2.000€ nets al mes com a requeriment mínim per ser classe mitjana, o 32.000€ bruts anuals.
La idea és que aquesta classe mitjana pugui acumular actius d’una manera humil, orgànica i sostenible, contribuint a un repartiment prou equitatiu de la riquesa col·lectiva.
El tema és que l’economia, la societat i el món en general són complexos. Moltes peces es mouen a la vegada.
En un món en que la inflació va i ve, en que les piràmides de població del món occidentals estan ben fotudes, el deute dels països està pels aires i uns quants problemes globals gruixuts s’estan coent a foc lent, no podem deixar que el futur ens enganxi amb els pixats al ventre. No podem anar a la deriva.
Si algú mai us diu que saben què passarà exactament al futur, o bé us enganyen o es creuen bastant més llestos del que són.
Ningú sap què passarà, tot el que podem fer és estar ben informats i ben preparats.
Així doncs, en aquest món d’incertesa creixent, cal que siguem més autònoms que mai.
Amb una classe mitjana debilitada i una piràmide demogràfica envellida l’estat del benestar del món occidental és més que qüestionable (aquesta sí que és una cosa que estic bastant segur que anirà a pitjor en els propers anys).
Cal ens mentalitzem més que mai que hem de tenir un pla B. Hem de ser autònoms.
Pregunteu-vos el següent: si us quedéssiu sense feina durant 1 any seguit, podríeu sobreviure sense problemes de manera autònoma? L’objectiu és que la resposta a aquesta pregunta sigui un sí. Un sí rotund.
Amb tot plegat no vull fotre-us nerviosos ni fer-vos venir les famoses ansietats. Poc a poc i bona lletra, mica en mica s’omple la pica. La qüestió és tenir consciència, consistència i perseverança.
Invertir no és una opció, no és un joc que uns juguen i altres no. És una necessitat. El famós estat del benestar, en la meva humil opinió, està en perill d’extinció. Com a mínim en els propers anys.
Estalvieu i mireu els diners a la cara. No ho ignoreu.
Estalvieu i invertiu. Invertiu en actius. Invertiu en vosaltres. Invertiu en educar-vos. Invertiu i estalvieu pels que estimeu i invertiu i estalvieu per tenir un futur millor.
Ens hi juguem molt.
Seguirem parlant sobre tot el que podem fer per defensar-nos. Hi ha esperança! Ens en sortirem! 😉
Mentrestant, cuideu-vos molt i gràcies pel suport que em doneu en aquest projecte.
Una abraçada.
Arnau