Claríssim tot Arnau. I després que vinguin dient que el problema es de la vivenda vacacional. Es com dius clarament un problema demogràfic i de falta de planificació.
T'acabo de descobrir. M'ha agradat l'article i et seguiré.
És d'agraïr que algú parli de la pressió demogràfica (sempre relativa a nivell de vida x) com a aspecte fonamental del comportament de les societats. En el cas dels lloguers és evident.
No obstant, si em permets, resulta obvi que l'Estat del Benestar ja fa anys ha arribat al seu límit, i ja no és pas sostenible. La posició de poder dels Estats Europeus (% PIB, producció industrial, lideratge científic i tecnològic, accés privilegiat a recursos crítics, possessions territorials...) en relació a d'altres ha disminuït en picat. El creixement demogràfic i del nivell de vida experimentat s'ha sustentat en una fase de creixement i de domini en molts sectors que ja no existeix. Actualment, estem en fase de decreixement.
El decreixement implica disminució de la població o del nivell de vida. En el passat, la primera tendia a succeir en forma de mort, però també en formes de control de població. Avui en dia, gràcies a Déu no morim gaire, però formes de disminució com les migracions o la disminució de la natalitat (el tema de la natalitat no és ben bé així, però un altre dia ho xerrem amb més detall) es mantenen. El nivell de vida disminueix, i això causa malestar en la població i les elits (percentatge superior en poder i riquesa), que són plurals i no una camarilla, i que són econòmiques, polítiques i culturals.
Comença a haver-hi una competició entre elits per mantenir posicions privilegiades, al mateix temps que augmenten la seva naturalesa extractiva i es competeix entre la població (lluites regionals, p.ex.). Això es vehicula ideològicament, a través d'adscripcions partidistes i un augment de la polarització (ben emprat per aquests trepes anomenats polítics). Es formen xarxes clientelars sofisticades i es creen "grups o blocs", en els quals hi ha interessos personals clars, però que funcionen a través de simbolisme, de gregarisme i adscripció per estatus dins d'un grup. Per això trobem un binarisme als mitjans brutal, en els quals hi ha una propaganda i repeticions farragoses que busca posicionar la posició en blocs a través d'una identificació ideològica. La cohesió social es trenca encara més i comença a créixer el conflicte social (no té perquè ser violent), impedint accions col·lectives que impliquin sacrifici però siguin benignes.
Agafem la migració i els lloguers. La gent protesta contra la migració per la pressió demogràfica esmentada, no pas per xenofòbia (grillats n'hi ha sempre). Es creen xarxes clientelars i un discurs mediàtic que simplifica, tractant de xenòfobes les crítiques per empobriment i tractant d'anihiladors els valors occidentals les actuals classes dirigents i a certs grups de les xarxes esmentades. Aquests homes de palla i caricatures no fan més que exacerbar les posicions, simplificant la realitat i actuen com una espècie de profecies auto-acomplides. En el cas de la migració, és obvi que anirà a més l'oposició a ella. Vist en perspectiva, és una forma d'augmentar la cohesió social entre la població a través de símbols de pertinença (el clàssic tribalisme nosaltres/ells inherent a tota societat), però que van dirigits a unes raons ben materials: l'empobriment. Tot això pot ser vist com una lluita entre elits, trobem sectors econòmics que volen una base productiva industrial i d'altres que els hi interessa una base més de serveis, o producció agrícola nacional en relació amb exportació de fora, per no parlar de la ma d'obra barata (ja sigui legal o il·legal) que interessa a moltes empreses o dels interessos de la transició verda. També existeix una Administració (nacional i de la UE) interessada en mantenir la seva obesitat a través d'impostos de la població (i com més, millor); i recordem que tota institució, no importa la mida, tendeix a la seva preservació amb independència de que acompleixi la funció per la qual existeix. Tot això per no parlar de la simple competència entre Estats. Es revesteix amb ideologia i discursos els interessos, i la població es posiciona a través de les xarxes clientelars plurals i complexes que he esmentat. Un individu critica o no la migració pel grup en que es troba, per aprovació social; però, a un nivell global pot ser vist com aquesta oposició de grups de diversa escala, tant a nivell vertical com horitzontal, interns a cada Estat i també en la relació de diferents Estats.
Tot això ha succeït al llarg de la Història. No és pas una novetat, la història és cíclica i lineal alhora. La riquesa d'una societat és relativa a la seva posició respecte d'altres societats. L'èxit occidental, vist des de la geografia (mireu on són els recursos valuosos del S.XXI) i la demografia, ha estat una anomalia, una excepció; també vist des de la història, ja que el centre del món sempre ha estat a Orient. Vam iniciar primers en la carrera de la modernització per diversos factors, però quan d'altres països es modernitzen aquestes realitats de base es manifesten. No parlo d'un determinisme ambiental, i no exonero les classes polítiques o les polítiques econòmiques emprades (preferir les finances a la productivitat o deslocalitzar per interés privat, prioritzant l'ara i sense pensar a llarg termini). Existeixen factors culturals més difícils de mesurar claus, com la cohesió social i la voluntat política de les classes dirigents, necessaris pel creixement d'una societat (¿ou o gallina? els dos, diria jo). També és important el "moment històric", és a dir, d'on venim i la cultura pròpia. Nosaltres venim de més a menys, amb pessimisme, pèrdua de lideratge i, el pitjor de tot, de realisme per part dels dirigents.
L'única opció viable pels països europeus és minimitzar la caiguda, ja que l'empobriment serà un fet. S'ha de minimitzar, i no crec que puguin minimitzar-se el llarg termini i el curt termini alhora. El tema dels lloguers que exposés n'és un bon exemple. Com a individu, entenc i és defensable el curt termini, però com a societat la cosa no és tan clara, i pels polítics, el llarg termini hauria de ser prioritari (és impossible per restriccions institucionals). Ben segur que hi ha moltes mesures eficaces per no empobrir-nos tant, i sobretot, per començar a posar una base de cara al futur. Molt em temo, però, que el curt termini i els interessos de determinats grups continuarà essent la tònica general.
Bravo pel comentari i l'anàlisi. En general, molt d'acord amb tot.
Jo també crec que les tenim magres, per això vaig iniciar aquest projecte. Perquè cal que tots plegats, de manera individual, familiar i amb la tribu més propera, ens preparem el nostre pla B, ja que a nivell de societat i a nivell econòmic, la cosa pinta malament. Especialment, com molt bé dius, arrel de factors difícils de quantificar com pot ser la cohesió social i el lideratge (patètic) polític.
Veurem on acabem. Bé és cert que la història és cíclica i, a vegades, relativament previsible a llarg termini, però avui en dia ens trobem amb factors que MAI abans havíem viscut:
1. Col·lapse demogràfic: mai abans els índexs de fertilitat havien sigut tan baixos, arrel d'un seguit de raons.
2. Crisi climàtica: no cal més explicació.
3. Boom tecnològic sense precedents: l'única vegada a la història que vam estar a un punt similar va ser quan va coincidir la revolució industrial i l'invenció de l'electricitat, però jo crec que no arriba al nivell de la bogeria d'avui.
Tot plegat dins un context de fragmentació social absoluta.
Per portar un xic la contrària (molt poca, ja que si no no té gràcia i no ens enriquim mútuament) i desenvolupar una mica més, diré un parell de coses sobre els punts que esmentes.
1.-Em confeso un ignorant absolut respecte al boom tecnològic de l'automatització i demés. Sé que hi ha molta literatura al respecte (que si població prescindible i atur, que si renta bàsica, que si major concentració de la propietat...), però no l'he llegida. No obstant, penso que un factor clau com és l'energètic seguirà en perjudici nostre, ja que la transició verda (que podríem haver liderat) és depenent de recursos crítics sobre els que no tenim control. Donada la pèrdua de poder adquisitiu i els majors beneficis que d'altres països poden oferir als productors, les tenim magres. Si ens poséssim al dia tecnològicament, aquesta restricció geopolítica seguiria existint.
2.- Soc un negacionista dels efectes perjudicials del canvi climàtic. No ho soc del canvi ni del escalfament, i tinc dubtes sobre l'origen antropogènic com a factor principal del mateix. No obstant, si penso que un escalfament moderat serà beneficiós a nivell global (la història mostra creixement demogràfic i de productivitat en moments càlids i disminucions en moments freds; cosa que pot veure's com a ambivalent per una societat concreta), malgrat hi hagi regions concretes perjudicades per la seva idiosincrasia climàtica. Especialment, comportarà un augment de la productivitat agrícola en aquelles regions més pobres i dependents de l'agricultura de subsistència, però també en aquelles on es practica l'extensiva.
Crec que els efectes perjudicials en relació al medi ambient i als recursos tenen més a veure amb la demografia i amb la ja esmentada competència pels recursos. Pensem en la Xina, que té un dèficit bestial en quant a recursos en relació amb la seva població i vol "acumular" per satisfer tals necessitats.
3.- Al respecte dels índexs de natalitat, i en relació amb l'exemple dels lloguers, ens trobem també en una situació ambivalent. Evidentment, la pèrdua de població debilita tot Estat en relació amb un altre (la població és un recurs crític que dota de poder i capacitat de negociació; per això tot el discurs ideològic-tradicionalista d'un pragmàtic racional com en Putin, desesperat per la crisis demogràfica russa).
En segon lloc, és cert que la piràmide de la població és greu, i més encara si la comparem amb les mateixes piràmides d'altres indrets (Àfrica, p.ex.). Aquest punt, exemplificat en les pensions, crearà conflicte social i serà emprat pels líders polítics, cosa que debilitarà la cohesió social encara més.
Si tenim un problema d'excés de població (en relació a nivell de vida x), això pot ser vist com una oportunitat. No obstant, no sé com collons pot gestionar-se en relació a totes les altres variables que estem tractant, especialment amb l'envelliment, la migració i el xoc social que això ocasionarà.
4.- El retorn a la familia i a la tribu que esmentés em sembla, més enllà d'una prescripció legítima i correcte èticament, una descripció profètica. També existeix la possibilitat d'un retorn a un nacionalisme fort, en el qual els diversos Estats Europeus competeixin en un salvi's qui pugui donada l'absència de veritable unió política comunitària (això també es podria haver evitat). Això pot resultar beneficiós per algun d'aquests Estats: els que aconsegueixin fàbriques de cotxes xineses, com busca Hongria (que em sembla l'Estat, juntament amb Noruega, amb les coses més clares a nivell estratègic); o contractes privilegiats energètics, com fa Itàlia amb Algèria en detriment d'Espanya (dins del mal menor energètic, tenim més diversificació possible que altres països); o com fa Polònia, posicionan-se com a actor principal dels Estats Units; o amb tot l'assumpte de la defensa europea, sempre i quan la producció sigui feta aquí.
5.- Per retornar a la innovació tecnològica, el que és clar és que és una puta meravella que existeixin aquests espais de diàleg, especialment per aquells que no tenim un entorn ni persones amb qui xerrar d'aquests temes. No soc pas pessimista, i crec que som afortunats d'haver nascut en aquesta època i indret del món (la disponibilitat de tant coneixement justifica per mi un empobriment relatiu i una pèrdua de certs vincles socials, malgrat no sigui així per a tothom). Però això no treu un diagnòstic realista; ni el més important, que entendre la realitat tal com és sigui un valor fonamental i justificat en sí mateix pel gaudi que comporta (per això, la inversió no m'atreu massa, però sí els teus articles més descriptius).
Em sembla, pel que t'he llegit, que blogs com el teu poden oferir bons diagnòstics, i també eines pràctiques per a les persones interessades en navegar en aquestes aigües turbulentes (estan més mogudes que en les darreres dècades). Tanmateix, m'agrada veure la teva racionalitat i el teu allunyament d'emotivismes pessimistes i optimistes. La inversió com a eina pot ser una porta d'entrada per molta gent al coneixement per conèixer, i això em sembla un altre encert de blogs així.
Transmetre coneixement i dotar d'eines per a viure és una acció ben positiva. Així que ànims i empenta d'un nou seguidor.
Hola! M'apunto a la teua newsletter, que em pareix interessant. Molt ben explicat i plantejat el tema a l'article, per imprimir-ho i portar-ho com "chuleta" a la sobretaula de Nadal amb el cunyat. Però crec que és molt complicat fer entendre tot això al "ciutadà mitjà", tenint en compte el nivell d'educació financiera que patim per aquesta zona del món. Tot i així, continuarem fent l'esforç, perquè és en benefici de tothom.
PS: fa anys que vaig estudiar valencià/català, i realment no ho he fet servir mai, potser hi ha algunes faltes :)
Llarga: d'Uruguai però porto a España més de 20 anys (2/3 de la meua vida). I ara visc a la plana de Vic, estic agafant més pràctica (forçada) amb això del català!
Arnau últimament et llegeixo i mola com escrius. Però... Amb el mercat sense regular quins incentius tenen ara els rendistes i immobiliàries per rehabilitar, si els pisos a lloguer sempre volen sigui quin sigui l'estat de l'immoble? I com abaixar els lloguers dificultaria més l'accés a la gent amb rendes més baixes que sense regular-los? Gràcies i ànims amb el projecte d'Alzina.
Pere!! Si el que em diu que mola com escric és periodista... alguna cosa devem fer bé! hehe ❤️
Dixa'm tornar a dir que aquest és un tema complex i no hi ha solucions fàcils. Ara, per parts:
1. Pensa-ho amb termes de rendibilitat, si es redueixen els preus artificalment, simplement estàs reduïnt les rendibilitats que un inversor/rendista en pot treure, reduïnt així els seus incentius. Ara mateix, la raó per la qual poden volar pisos de m*rda és perquè hi ha poques opcions (poca competència).
2. Si només tenim en compte el preu, és normal que no sigui intuïtiu. Però hi ha més variables rellevants, com ara la quantitats de pisos en oferta o la quantitat de gent que els demanda. Si simplement abaixes preus artificialment sense assegurar-te que hi hagi suficient oferta, les immobiliàries sempre triaran els "millors perfils". Fent que gent amb rendes baixes pateixi les conseqüències d'un mercat més barat però més escàs.
Claríssim tot Arnau. I després que vinguin dient que el problema es de la vivenda vacacional. Es com dius clarament un problema demogràfic i de falta de planificació.
Definitivament no ajuda el tema del turisme. Però ignorar la demografia no té cap sentit.
Fantàstiques reflexions molt pertinents. Gràcies per la bona tasca des d'aquest substack!
A vosaltres per l'entusiasme! :)
T'acabo de descobrir. M'ha agradat l'article i et seguiré.
És d'agraïr que algú parli de la pressió demogràfica (sempre relativa a nivell de vida x) com a aspecte fonamental del comportament de les societats. En el cas dels lloguers és evident.
No obstant, si em permets, resulta obvi que l'Estat del Benestar ja fa anys ha arribat al seu límit, i ja no és pas sostenible. La posició de poder dels Estats Europeus (% PIB, producció industrial, lideratge científic i tecnològic, accés privilegiat a recursos crítics, possessions territorials...) en relació a d'altres ha disminuït en picat. El creixement demogràfic i del nivell de vida experimentat s'ha sustentat en una fase de creixement i de domini en molts sectors que ja no existeix. Actualment, estem en fase de decreixement.
El decreixement implica disminució de la població o del nivell de vida. En el passat, la primera tendia a succeir en forma de mort, però també en formes de control de població. Avui en dia, gràcies a Déu no morim gaire, però formes de disminució com les migracions o la disminució de la natalitat (el tema de la natalitat no és ben bé així, però un altre dia ho xerrem amb més detall) es mantenen. El nivell de vida disminueix, i això causa malestar en la població i les elits (percentatge superior en poder i riquesa), que són plurals i no una camarilla, i que són econòmiques, polítiques i culturals.
Comença a haver-hi una competició entre elits per mantenir posicions privilegiades, al mateix temps que augmenten la seva naturalesa extractiva i es competeix entre la població (lluites regionals, p.ex.). Això es vehicula ideològicament, a través d'adscripcions partidistes i un augment de la polarització (ben emprat per aquests trepes anomenats polítics). Es formen xarxes clientelars sofisticades i es creen "grups o blocs", en els quals hi ha interessos personals clars, però que funcionen a través de simbolisme, de gregarisme i adscripció per estatus dins d'un grup. Per això trobem un binarisme als mitjans brutal, en els quals hi ha una propaganda i repeticions farragoses que busca posicionar la posició en blocs a través d'una identificació ideològica. La cohesió social es trenca encara més i comença a créixer el conflicte social (no té perquè ser violent), impedint accions col·lectives que impliquin sacrifici però siguin benignes.
Agafem la migració i els lloguers. La gent protesta contra la migració per la pressió demogràfica esmentada, no pas per xenofòbia (grillats n'hi ha sempre). Es creen xarxes clientelars i un discurs mediàtic que simplifica, tractant de xenòfobes les crítiques per empobriment i tractant d'anihiladors els valors occidentals les actuals classes dirigents i a certs grups de les xarxes esmentades. Aquests homes de palla i caricatures no fan més que exacerbar les posicions, simplificant la realitat i actuen com una espècie de profecies auto-acomplides. En el cas de la migració, és obvi que anirà a més l'oposició a ella. Vist en perspectiva, és una forma d'augmentar la cohesió social entre la població a través de símbols de pertinença (el clàssic tribalisme nosaltres/ells inherent a tota societat), però que van dirigits a unes raons ben materials: l'empobriment. Tot això pot ser vist com una lluita entre elits, trobem sectors econòmics que volen una base productiva industrial i d'altres que els hi interessa una base més de serveis, o producció agrícola nacional en relació amb exportació de fora, per no parlar de la ma d'obra barata (ja sigui legal o il·legal) que interessa a moltes empreses o dels interessos de la transició verda. També existeix una Administració (nacional i de la UE) interessada en mantenir la seva obesitat a través d'impostos de la població (i com més, millor); i recordem que tota institució, no importa la mida, tendeix a la seva preservació amb independència de que acompleixi la funció per la qual existeix. Tot això per no parlar de la simple competència entre Estats. Es revesteix amb ideologia i discursos els interessos, i la població es posiciona a través de les xarxes clientelars plurals i complexes que he esmentat. Un individu critica o no la migració pel grup en que es troba, per aprovació social; però, a un nivell global pot ser vist com aquesta oposició de grups de diversa escala, tant a nivell vertical com horitzontal, interns a cada Estat i també en la relació de diferents Estats.
Tot això ha succeït al llarg de la Història. No és pas una novetat, la història és cíclica i lineal alhora. La riquesa d'una societat és relativa a la seva posició respecte d'altres societats. L'èxit occidental, vist des de la geografia (mireu on són els recursos valuosos del S.XXI) i la demografia, ha estat una anomalia, una excepció; també vist des de la història, ja que el centre del món sempre ha estat a Orient. Vam iniciar primers en la carrera de la modernització per diversos factors, però quan d'altres països es modernitzen aquestes realitats de base es manifesten. No parlo d'un determinisme ambiental, i no exonero les classes polítiques o les polítiques econòmiques emprades (preferir les finances a la productivitat o deslocalitzar per interés privat, prioritzant l'ara i sense pensar a llarg termini). Existeixen factors culturals més difícils de mesurar claus, com la cohesió social i la voluntat política de les classes dirigents, necessaris pel creixement d'una societat (¿ou o gallina? els dos, diria jo). També és important el "moment històric", és a dir, d'on venim i la cultura pròpia. Nosaltres venim de més a menys, amb pessimisme, pèrdua de lideratge i, el pitjor de tot, de realisme per part dels dirigents.
L'única opció viable pels països europeus és minimitzar la caiguda, ja que l'empobriment serà un fet. S'ha de minimitzar, i no crec que puguin minimitzar-se el llarg termini i el curt termini alhora. El tema dels lloguers que exposés n'és un bon exemple. Com a individu, entenc i és defensable el curt termini, però com a societat la cosa no és tan clara, i pels polítics, el llarg termini hauria de ser prioritari (és impossible per restriccions institucionals). Ben segur que hi ha moltes mesures eficaces per no empobrir-nos tant, i sobretot, per començar a posar una base de cara al futur. Molt em temo, però, que el curt termini i els interessos de determinats grups continuarà essent la tònica general.
Bravo pel comentari i l'anàlisi. En general, molt d'acord amb tot.
Jo també crec que les tenim magres, per això vaig iniciar aquest projecte. Perquè cal que tots plegats, de manera individual, familiar i amb la tribu més propera, ens preparem el nostre pla B, ja que a nivell de societat i a nivell econòmic, la cosa pinta malament. Especialment, com molt bé dius, arrel de factors difícils de quantificar com pot ser la cohesió social i el lideratge (patètic) polític.
Veurem on acabem. Bé és cert que la història és cíclica i, a vegades, relativament previsible a llarg termini, però avui en dia ens trobem amb factors que MAI abans havíem viscut:
1. Col·lapse demogràfic: mai abans els índexs de fertilitat havien sigut tan baixos, arrel d'un seguit de raons.
2. Crisi climàtica: no cal més explicació.
3. Boom tecnològic sense precedents: l'única vegada a la història que vam estar a un punt similar va ser quan va coincidir la revolució industrial i l'invenció de l'electricitat, però jo crec que no arriba al nivell de la bogeria d'avui.
Tot plegat dins un context de fragmentació social absoluta.
Veurem on anem a parar.
Per portar un xic la contrària (molt poca, ja que si no no té gràcia i no ens enriquim mútuament) i desenvolupar una mica més, diré un parell de coses sobre els punts que esmentes.
1.-Em confeso un ignorant absolut respecte al boom tecnològic de l'automatització i demés. Sé que hi ha molta literatura al respecte (que si població prescindible i atur, que si renta bàsica, que si major concentració de la propietat...), però no l'he llegida. No obstant, penso que un factor clau com és l'energètic seguirà en perjudici nostre, ja que la transició verda (que podríem haver liderat) és depenent de recursos crítics sobre els que no tenim control. Donada la pèrdua de poder adquisitiu i els majors beneficis que d'altres països poden oferir als productors, les tenim magres. Si ens poséssim al dia tecnològicament, aquesta restricció geopolítica seguiria existint.
2.- Soc un negacionista dels efectes perjudicials del canvi climàtic. No ho soc del canvi ni del escalfament, i tinc dubtes sobre l'origen antropogènic com a factor principal del mateix. No obstant, si penso que un escalfament moderat serà beneficiós a nivell global (la història mostra creixement demogràfic i de productivitat en moments càlids i disminucions en moments freds; cosa que pot veure's com a ambivalent per una societat concreta), malgrat hi hagi regions concretes perjudicades per la seva idiosincrasia climàtica. Especialment, comportarà un augment de la productivitat agrícola en aquelles regions més pobres i dependents de l'agricultura de subsistència, però també en aquelles on es practica l'extensiva.
Crec que els efectes perjudicials en relació al medi ambient i als recursos tenen més a veure amb la demografia i amb la ja esmentada competència pels recursos. Pensem en la Xina, que té un dèficit bestial en quant a recursos en relació amb la seva població i vol "acumular" per satisfer tals necessitats.
3.- Al respecte dels índexs de natalitat, i en relació amb l'exemple dels lloguers, ens trobem també en una situació ambivalent. Evidentment, la pèrdua de població debilita tot Estat en relació amb un altre (la població és un recurs crític que dota de poder i capacitat de negociació; per això tot el discurs ideològic-tradicionalista d'un pragmàtic racional com en Putin, desesperat per la crisis demogràfica russa).
En segon lloc, és cert que la piràmide de la població és greu, i més encara si la comparem amb les mateixes piràmides d'altres indrets (Àfrica, p.ex.). Aquest punt, exemplificat en les pensions, crearà conflicte social i serà emprat pels líders polítics, cosa que debilitarà la cohesió social encara més.
Si tenim un problema d'excés de població (en relació a nivell de vida x), això pot ser vist com una oportunitat. No obstant, no sé com collons pot gestionar-se en relació a totes les altres variables que estem tractant, especialment amb l'envelliment, la migració i el xoc social que això ocasionarà.
4.- El retorn a la familia i a la tribu que esmentés em sembla, més enllà d'una prescripció legítima i correcte èticament, una descripció profètica. També existeix la possibilitat d'un retorn a un nacionalisme fort, en el qual els diversos Estats Europeus competeixin en un salvi's qui pugui donada l'absència de veritable unió política comunitària (això també es podria haver evitat). Això pot resultar beneficiós per algun d'aquests Estats: els que aconsegueixin fàbriques de cotxes xineses, com busca Hongria (que em sembla l'Estat, juntament amb Noruega, amb les coses més clares a nivell estratègic); o contractes privilegiats energètics, com fa Itàlia amb Algèria en detriment d'Espanya (dins del mal menor energètic, tenim més diversificació possible que altres països); o com fa Polònia, posicionan-se com a actor principal dels Estats Units; o amb tot l'assumpte de la defensa europea, sempre i quan la producció sigui feta aquí.
5.- Per retornar a la innovació tecnològica, el que és clar és que és una puta meravella que existeixin aquests espais de diàleg, especialment per aquells que no tenim un entorn ni persones amb qui xerrar d'aquests temes. No soc pas pessimista, i crec que som afortunats d'haver nascut en aquesta època i indret del món (la disponibilitat de tant coneixement justifica per mi un empobriment relatiu i una pèrdua de certs vincles socials, malgrat no sigui així per a tothom). Però això no treu un diagnòstic realista; ni el més important, que entendre la realitat tal com és sigui un valor fonamental i justificat en sí mateix pel gaudi que comporta (per això, la inversió no m'atreu massa, però sí els teus articles més descriptius).
Em sembla, pel que t'he llegit, que blogs com el teu poden oferir bons diagnòstics, i també eines pràctiques per a les persones interessades en navegar en aquestes aigües turbulentes (estan més mogudes que en les darreres dècades). Tanmateix, m'agrada veure la teva racionalitat i el teu allunyament d'emotivismes pessimistes i optimistes. La inversió com a eina pot ser una porta d'entrada per molta gent al coneixement per conèixer, i això em sembla un altre encert de blogs així.
Transmetre coneixement i dotar d'eines per a viure és una acció ben positiva. Així que ànims i empenta d'un nou seguidor.
1. Sí... Definitivament, l'hauríem d'haver liderada i mira com estem.
2. Ja havia sentit alguna cosa sobre el tema. Veurem si realment es materialitza.
3. Definitivament hi haurà un xoc social fort resecte això. De fet, ja comença a veure's. No sóc gaire optimista en aquest aspecte.
4. Aquí, altra vegada, veurem què passa. Impossible de predir. Però avorrir-nos no ens avorrirem.
5. Totalment d'acord. Vivim a una època de grans oportunitats i recursos que sovint no s'aprecia prou. Me n'alegro molt que gaudeixis els articles! ;)
I, pel que fa a la inversió, jo ja la veig com una eina de supervivència per aquest Segle.
Moltíssimes gràcies per les paraules, Calda! Seguidors com vosaltres m'animeu molt!
Hola! M'apunto a la teua newsletter, que em pareix interessant. Molt ben explicat i plantejat el tema a l'article, per imprimir-ho i portar-ho com "chuleta" a la sobretaula de Nadal amb el cunyat. Però crec que és molt complicat fer entendre tot això al "ciutadà mitjà", tenint en compte el nivell d'educació financiera que patim per aquesta zona del món. Tot i així, continuarem fent l'esforç, perquè és en benefici de tothom.
PS: fa anys que vaig estudiar valencià/català, i realment no ho he fet servir mai, potser hi ha algunes faltes :)
haha em sembla magnífic Magdalena! I sí... totalment. Aquests són temes delicats perquè són complexos i molt polititzats. Però bona actitut! ;)
D'on ets? Escrius magníficament! ❤
Gràcies!
Resposta curta: València.
Llarga: d'Uruguai però porto a España més de 20 anys (2/3 de la meua vida). I ara visc a la plana de Vic, estic agafant més pràctica (forçada) amb això del català!
Això va sol ja! 😉👏🏼
Absolutament d'acord!
Conversa de sobretaula ben escrita i ordenada!
Gràcies per les paraules, Maica! :)
És un tema que val la pena ordenar una mica...
Arnau últimament et llegeixo i mola com escrius. Però... Amb el mercat sense regular quins incentius tenen ara els rendistes i immobiliàries per rehabilitar, si els pisos a lloguer sempre volen sigui quin sigui l'estat de l'immoble? I com abaixar els lloguers dificultaria més l'accés a la gent amb rendes més baixes que sense regular-los? Gràcies i ànims amb el projecte d'Alzina.
Pere!! Si el que em diu que mola com escric és periodista... alguna cosa devem fer bé! hehe ❤️
Dixa'm tornar a dir que aquest és un tema complex i no hi ha solucions fàcils. Ara, per parts:
1. Pensa-ho amb termes de rendibilitat, si es redueixen els preus artificalment, simplement estàs reduïnt les rendibilitats que un inversor/rendista en pot treure, reduïnt així els seus incentius. Ara mateix, la raó per la qual poden volar pisos de m*rda és perquè hi ha poques opcions (poca competència).
2. Si només tenim en compte el preu, és normal que no sigui intuïtiu. Però hi ha més variables rellevants, com ara la quantitats de pisos en oferta o la quantitat de gent que els demanda. Si simplement abaixes preus artificialment sense assegurar-te que hi hagi suficient oferta, les immobiliàries sempre triaran els "millors perfils". Fent que gent amb rendes baixes pateixi les conseqüències d'un mercat més barat però més escàs.