#11: El món on vivim i com sobreviure-hi: PART I
El problema demogràfic, una peça clau.
Amigues i amics, avui anem forts.
Aquest post serà el primer de tres parts que vindran les següents setmanes.
Aquests tres posts ens ajudaran a entendre el món en el qual ens ha tocat viure i, esperem, a posar una mica d’ordre al caos.
.
Abans de començar, us faig una petita reflexió:
La meva generació, la dels millenials, i, més concretament, la dels “late millenials” com jo, juntament amb els de la generació Z que venen per darrere, hem nascut en un món en el qual els nostres pares no van nèixer. Les normes que aplicaven abans, algunes serveixen, altres no. Podem quedar-nos parats queixant-nos sobre com de fàcil era abans (una visió força esbiaixada i incorrecta, en la meva humil opinió) o podem pensar en com actuar per tal que les coses ens vagin el millor possible.
No és casualitat que veieu tantes ofertes de cursos online, gent mirant de fer coses per guanyar-se la vida, la permanent narrativa de “tingues diverses vies de ingressos”, “els ingressos passius”, la inversió, les cryptos i totes les mogudes d’avui en dia.
És absolutament normal que estigui passant.
Com no ha de passar, si dos terços de la població, almenys a Catalunya, és de classe baixa? En vam parlar en aquest article:
És una bogeria.
Guanyar-se bé la vida avui en dia requereix més que anar a la universitat a estudiar el que sigui o trobar una feina “que durarà per tota la vida”. Altra vegada: aquestes normes ja no apliquen.
I, arrel d’això, som una generació que no es pot permetre ser analfabeta financerament. Això és el que perpetua el sistema actual. Un sistema que té algunes virtuts i... altres parts absolutament podrides.
Per això mateix, preparem-nos.
Gràcies per ser aquí. Avui parlem de:
Com funcionen les estafes piramidals i per què t’hauria de importar.
Demografia, la força que ho mou tot.
Com tot plegat ens afecta a nosaltres, la gent de carrer.
Comencem.
Cap al 2019 em vaig començar a interessar molt pel món de la demografia. Alguns potser hi esteu habituats, altres potser en teniu coneixements limitats, altres potser només la paraula sola ja us avorreix. Sigui el que sigui, avui us en vinc a parlar. És un món interessantíssim.
Per cert, us recomano el llibre Factfullness de Hans Rosling. Un absolut crack que, malauradament, ens va deixar just després d’acabar aquest magnífic llibre que us farà canviar la manera com mireu el món. Desmentint moltes coses i descobrint-ne d’altres.
De manera molt convenient, quan em va començar a interessar la demografia va ser també quan vaig començar a entrar en el món de la inversió. En aquell moment no ho sabia, però van acabar sent dues peces que es complementen d’allò més bé.
I per què ara m’ha passat pel cap venir-vos a parlar d’això? Bé...
La demografia ho mou tot. TOT.
Demografia: és la ciència que estudia la població humana, les seves característiques, la seva distribució geogràfica, i les dinàmiques que afecten la seva composició al llarg del temps.
Aquestes dinàmiques inclouen aspectes com el naixement, la mortalitat, la migració, l’envelliment, i altres factors socials o econòmics que influeixen en la seva evolució.
La demografia es basa en dades estadístiques per analitzar la mida de la població, la seva estructura per edat i sexe, així com altres variables com l'educació, la feina o les condicions de vida.
L’estructura de la població explica moltíssimes coses que veiem, notem i patim en el nostre dia a dia. És per això que considero important saber-ne.
Abans d’obrir aquest meló però, comencem amb una petita història/lliçó que, aparentment, sembla que no té res a veure amb el que hem de parlar.
.
Les Ponzis funcionen... fins que no ho fan més
Les anomenades Ponzis, o estafes piramidals és un tipus d’engany en què una persona o organització promet grans guanys als participants, però aquests beneficis no provenen de cap activitat real. En comptes d’això, es paguen els primers participants amb els diners que aporten els nous que s’hi afegeixen.
Perquè l’esquema funcioni, necessiten constantment nous participants. Quan no n’arriben suficients, els diners s’acaben i l’esquema es desploma, deixant moltes persones sense els diners que els havien promès. És com un castell de cartes que s’aguanta fins que el pes és massa gran i cau.
.
Story Time!
A principis de 2019 em vaig començar a interessar pel món de les cryptos. Per raons que no cal explicar, em vaig assabentar que hi havia una “organització” que, segons ells, “detectava oportunitats d’arbitratge financer entre diversos brokers de cryptos per aconseguir rendibilitat sense risc”, una frase que més del 95% de la població no entendria del tot.
Deixeu-me dir, que, aquesta, és una estratègia ben legitima i que s’aplica a molts altres mercats. Però clar... efectivament, no eren genis. Simplement venien la moto com uns animals i captaven gent dient-los que si els hi donaven Bitcoin els hi donarien un 20% de rendibilitat... MENSUAL. Una absoluta bogeria insostenible, òbviament.
I sí, jo els hi vaig enviar calers (no gaires) sabent que me l’estava jugant. Un parell de mesos i fora. +20% x2. No vaig pillar. Un altre dia us explico histories en les quals no he acabat tan ben parat. Ja ho sabeu: si jugues amb foc, t’acabes cremant. Vigileu. 🔥
El fundador de la “organització” és un estafador (diria que de Girona) que va ser jutjat i el volien enviar a la presó més d’una dècada, si no recordo malament. No sé com va acabar el tema.
.
Què vol dir això? Doncs que els esquemes Ponzi funcionen. Fins que foten un pet, és clar.
La Ponzi més famosa del món la va fer Bernie Madoff i va durar dues dècades i va arribar a moure 65.000 milions de dòlars. Al 2008 el van fotre al trullo i va morir el 2021 quan un ronyó li va fotre un pet com una gla. Igual que la seva Ponzi.
Però no, disculpeu. Aquesta no és la Ponzi més famosa del món. La més famosa són les pensions de tots els governs del món. El que passa és que, en general, no som conscients que és una estafa piramidal legal.
No passa res. It’s okay. El món a vegades funciona així. Ara en parlarem. Simplement, siguem-ne conscients.
Per acabar amb el tema d’estafes piramidals, simplement tinguem en compte dos principis fonamentals:
Una estafa piramidal és sostenible sempre que el nombre de persones que hi participa augmenti sostingudament (creant així, una forma de piràmide).
Si no hi ha suficients persones (o flux de diners, en el cas d’esquemes purament financers), tota l’estructura acaba col·lapsant.
.
Què coi té a veure això amb la demografia?
Lovely!
Deixem-nos d’estafes piramidals i tornem a la demografia. Què hi veieu aquí?
Correcte!!! Una piràmide!
I aquí?
Correcte!!! Una altra piràmide!
I aquí?
Oh... vaja... No sembla una piràmide.
Deixant a part el petit fet que a l’Àfrica ja hi ha més del doble de la població d’Europa, com hem pogut observar, la diferència entre la forma d’una piràmide poblacional i l’altra és abismal.
Voleu sentir-ne una de bona? Ja des de fa uns quants anys, a Algèria, un país de 44 milions d’habitants, hi neixen més bebès (aproximadament 1 milió a l’any) que a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia junts.
A l’Àfrica els nens i nenes de menys de 10 anys representen més d’un 27% de la població. A Europa, no arribem al 10%.
Això, estimats lectors, és un problema. Un problema greu.
La raó d’això és força senzilla i s’explica en el següent procés:
Si hi ha gent jove, aquests es formen per entrar al mercat laboral.
Quan entren al mercat laboral, generen activitat econòmica, la qual taxable.
Això els converteix en contribuents a les arques de Hisenda.
Aquests diners s’usen per pagar moltes coses, entre les quals hi destaquen les pensions dels jubilats.
Aquets cicle segueix fins que els joves es jubilen i passen a ser els beneficiaris d’aquest sistema.
Altra vegada: les estafes piramidals funcionen mentre hi hagi gent aguantant la piràmide (en aquest cas concret, la gent de sobre va morint i per sota entren les noves generacions).
Com podeu veure, ja fa anys, dècades, de fet, que a Europa no passa això.
Aquí teniu la piràmide poblacional de Catalunya i, a sota, una taula amb l’evolutiu de la fecunditat al llarg dels anys a Catalunya.
Potser us sorprendrà veure que portem 4 dècades tenint menys de 2 fills per dona, a Catalunya. Si no recordo malament, va ser el 1981 el primer any en que vam baixar dels 2 fills per dona (el llindar minimíssim de substitució demogràfica).
De fet, em va sorprendre molt a mi mateix veure que la meva generació (la del 1995) és un mínim històric de natalitat, el qual no ha estat superat fins fa poc.
Això combinat amb menys quantitat de gent jove per engendrar les noves generacions, teniu el resultat de la piràmide demogràfica de Catalunya. Cada vegada més prima.
.
Fins aquí amb la demografia.
No cal que ens hi recreem gaire més.
Deixeu-me dir, com a mínim, que n’hi ha que estan pitjor (no gaire més, però). Nosaltres encara tenim el gruix de la població als 40-50. Els Italians, per exemple estan igual però 10-15 anys més envellits i els Sud-Coreans, amb els números que estan fent últimament, s’estan extingint en temps real.
Així doncs, com podeu veure, en aquest àmbit no estem per tirar coets, sincerament.
Això ho afecta tot, donant com a resultat coses com:
Tenim polítics justificant-nos absolutes barbaritats i fent gestions pèssimes.
Les pensions cada vegada són una part més gran dels pressupostos de l’estat.
Consegüentment, hi ha menys inversió en educació, sanitat, innovació, seguretat, etc...
Augment del deute per compensar totes aquestes mancances.
Cada vegada s’exprimeix més a la població jove, la qual es veu incapaç de fer coses bàsiques com ara: independitzar-se, plantejar-se tenir una família, estalviar, etc...
Podria seguir, la veritat, però em sembla que no cal. La idea està clara.
Us prometo, estimats lectors, que procuraré polititzar el mínim possible les meves Newsletters però, sovint, en el món en el que vivim avui, és ben difícil.
Aquí no hi trobareu ni correcció política, ni buenismo, ni mentides.
Aquí procuraré portar-vos dades objectives, consells, anàlisis i veritat.
Hi haurà coses que diré que us incomodaran i altres que, per una raó o una altra, no hi estareu d’acord. Però això és sa.
Fins i tot n’hi ha que potser s’enfaden o que no en voldran saber res de tot plegat. M’és ben igual. Com diuen els valencians: aneu a fer la mà!
Ja ho sabeu, com deia aquell... l’esperança no és una bona estratègia.
Altra vegada, procuraré donar-vos totes les eines que tingui a la meva disposició per què no ens haguem de preocupar massa de tots aquests pollastres que us he exposat més amunt.
Déu n’hi doret... però, eh! Tranquil·litat que no tot és destrucció i caos.
Continuem la setmana que ve amb la segona part.
Abans de marxar, us volia comentar que un parell de vegades l’any faig una activitat una mica masoquista que consisteix en un Excel d’entre 2.000 i 3.000 cel·les de informació detallada per analitzar algunes de les companyies més interessants del mercat per identificar oportunitats d’inversió.
Enviaré aquesta informació a tots els subscriptors de pagament d’Alzina Capital a mitjans de mes. Si hi esteu interessats, ja ho sabeu. Teniu més informació aquí.
.
Fins aquí per avui.
Com diuen els nord-americans: stay safe, stay strong.
Arnau