#5: El Joc de l'Estatus i el Joc dels Diners
Una reflexió sobre com vivim
Hola a tots Alzina suporters! 🙋🏼♂️
La setmana que ve em prendre unes vacances de creació de contingut d’estiu. Una setmana a l’estiu i una setmana al Nadal. Així us puc donar justament 50 articles de qualitat cada any. Tot just comencem i aquí tenim tela per rato.
.
Avui us vinc a fer un article una mica més reflexiu del que és habitual. Perfecte pels afortunats que esteu de vacances a la platja o algun altre lloc. Aquí sota teniu de què us parlaré:
Hi ha dos jocs en aquest món. Jugueu al joc correcte i les raons per les quals us farà més feliços.
Qui és en Naval Ravikant?
Una lectura recomanada.
Primer de tot, deixeu-me clarificar que no sóc ni seré mai tan pretensiós com per creure’m que sé com ha de viure la gent, que sé què estan fent bé i què estan fent malament. El que volem d’aquesta vida és una cosa personal de cadascú. Un seguit de conclusions que han de néixer de cada un de nosaltres després d’un exercici de sinceritat total.
Dit això, hi ha qui diu que aquest món es pot separar de dues maneres. Concretament, podem separar-lo en dos “jocs” als quals la gent juga. Uns jocs que dicten com naveguem les nostres vides. Dos jocs que són, en essència, absolutament diferents, tot i que no ho sembli a simple vista.
Abans de dir-vos quins són aquests dos jocs, deixeu-me definir uns conceptes bastant rellevants que acostumen a ser extremadament útils en el món de la inversió, dels negocis i a la vida en general. Aquests conceptes són definits, també, com a “jocs”.
Joc de suma zero (zero-sum game): En aquestes situacions ens trobem que el guany d'un participant implica exactament la pèrdua d'un altre.
En altres paraules, la suma total de guanys i pèrdues és zero. Si un guanya, l'altre perd. Un exemple d’això és el famós trading, és a dir, l’especulació a curt termini de la compra-venda d’actius a la Borsa o altres. Altres exemples són el Pòquer o els esports de competició.
Joc de suma negativa (negative-sum game): És una situació on la suma total dels guanys i pèrdues és negativa. Això vol dir que les pèrdues totals superen els guanys, i tothom pot (i acostuma) a acabar perdent alguna cosa.
Un exemple magnífic d’aquestes situacions són les guerres. Els conflictes armats acostumen a tenir un guanyador i un perdedor, però la situació final acostuma a ser devastadora per les dues (o més) bandes.
Joc de suma positiva (positive-sum game): Aquests “jocs” són situacions on la suma total dels guanys és positiva, és a dir, tots els participants poden sortir-hi guanyant. En aquest cas, la cooperació o la col·laboració sovint permet que tothom obtingui beneficis.
Són el que els sensacionalistes els agrada demostrar amb equacions matemàtiques que no tenen cap sentit, com ara 1 +1 = 3 o 2 x 2 = 16.
Exemples d’això són el comerç (nacional o internacional) o dues de les coses que m’interessen més:
La innovació tecnològica: la qual acostuma a fer accessibles coses que abans eren impensables o accessibles només per les elits.
La inversió: la qual acostuma a donar la possibilitat a empresaris i emprenedors de tirar endavant els seus projectes i que, de retruc, en surtin guanyant tant ells com els inversors.
El meu humil (i obvi) consell, és que jugueu a jocs de suma positiva.
Això em porta als altres dos “jocs” que divideixen el món.
.
El joc de l’estatus
Naval Ravikant (després us diré qui coi és aquest home) defineix el joc de l'estatus com un joc de suma zero, on l'estatus és una jerarquia social que es basa en comparacions. Jo, sincerament, crec que el joc de l’estatus en alguns casos pot arribar a ser un joc de suma negativa, cosa que el fa encara pitjor del que ja és.
“El problema del joc de l’estatus, és que per guanyar estatus, algú altre ha de perdre'l. És un joc de suma zero.” - Naval Ravikant
Les persones que juguen aquest joc solen estar més preocupades per com les perceben els altres que per crear valor real o ser realment felices.
El joc de l'estatus sovint implica conflictes o infelicitat, ja que l'ascens d'un implica la caiguda d'un altre.
Aquesta dinàmica, és una cosa natural entre els humans que, al capdavall, som només una mica més evolucionats fisiològicament que els nostres avantpassats neandertals que caçaven i recol·lectaven per viure. Societats en les quals, l’estatus tenia una raó important de ser per coses com el lideratge i la confiança mútua.
Després d’uns quants mil·lennis ens trobem en un món globalitzat, ple de sucre i dopamina, saturació de informació i les nostres magnífiques amigues (o enemigues) les xarxes socials. Avui dia podem fer una mica de scroll i veure centenars de persones que són aparentment i suposadament més felices que nosaltres.
Mira quin cotxe nou que tinc, mira on he anat de cap de setmana, mira que bé que m’ho estic passant aquest estiu... mira, mira i mira.
I, a part del tema de les xarxes socials (que prefereixo no ficar-m’hi gaire), té a veure amb les altres coses que ja coneixem: mira quina marca de roba porto, mira a quin apartament més maco que estic de vacances, mira com de grossa és casa meva, etc...
Però el joc de l’estatus, té un handicap: Si m’acabo de comprar un Porsche, però tothom té un Porsche, de què em serveix?
Això, doncs, és un joc que no acaba mai. Consumisme per què sí. Els petits saltets que fem avui per arribar a millorar el nostre estatus ens faran feliços avui, ara mateix. Però demà ja no.
No és una manera de viure sostenible, ni una manera de viure que ens farà feliços a llarg termini.
I per allunyar-nos una mica del punt de vista filosòfic i tornar al de les finances personals: el joc de l’estatus acostuma a ser terrible a nivell financer, ja que tot el que alimenta aquest ego acostuma a tenir un cost força elevat i un retorn petit o nul.
La veritat, és que ens ho han posat força difícil i vivim rodejats de temptacions però, en la meva humil opinió, és important que intentem abstreure’ns-en.
.
El joc de la riquesa
En anglès hi ha dues paraules per distingir el concepte que en català anomenem riquesa i que, inicialment, poden semblar el mateix, però no ho són pas:
Rich: algú que és comunament anomenat “ric” podria ser algú que té uns ingressos elevats. Però això no necessàriament és indicador de riquesa. La riquesa no és el mateix que els ingressos. Si tens uns bons ingressos però te’ls gastes tots sistemàticament, no t’estàs fent més ric. Simplement, tens uns estàndards de qualitat de vida elevats i als quals no vols renunciar.
Un joc perillós... Ai! Quan les coses no vagin tan bé...
Wealthy: aquesta paraula és refereix a un concepte més ampli de riquesa i va més enllà de tenir molts diners. Una persona rica de veritat no només té uns quants calers al banc, sinó també actius duradors i diversificats, com propietats, inversions i fonts d'ingressos estables. Aquesta riquesa proporciona seguretat, estabilitat i llibertat financera a llarg termini.
Importants els termes: seguretat, estabilitat i llarg termini.
El joc de la riquesa es basa en els diners invertits en accions o altres actius, el negoci del qual ets propietari, els llibres que t’has comprat, el coneixement que has acumulat, i un llarg etcètera.
Aquests elements són els que finalment ens poden permetre ser autònoms i no dependre de ningú en absolut. El que ens pot permetre tenir temps per dedicar-nos a les coses que ens apassionen de veritat, els projectes que ens interessen genuïnament.
La clau del joc de la riquesa és el següent: la teva valoració de l’èxit financer (o de l’èxit en general) ha de basar-se en els teus propis termes, no en el joc de l’estatus. No els termes d’algú altre. O pitjor encara: no en els termes d’una campanya de màrqueting que algú ens ha fet empassar.
Tots vivim en aquest món i tots estem jugant a algun “joc”. La qüestió és pensar minuciosament sobre quin joc volem jugar i entendre com ens podem “passar” el joc de tal manera que no hi haguem d’estar jugant per sempre més fins al final dels nostres dies.
Així doncs, que no us enganyi el nom d’aquest “joc”. Els diners no són l’objectiu final. Els diners en sí no són un objectiu. Sabeu allò de “jo és que vull ser milionari”? Per fer què? Com vaig sentir dir a algú que no recordo ara mateix: la gent que diu que vol ser milionària simplement el que vol és poder gastar-se un milió. Són coses diferents.
Consumisme per què sí, no! El que volem és seguretat, estabilitat, autonomia i, sobretot, temps. El nostre bé més preuat i, també, més escàs.
.
Si la temàtica lleugerament més filosòfica d’aquest post us agrada, el Naval Ravikant en sap quatre coses més del tema.
Aquest paio va néixer a una família pobra de la Índia i se’n va anar als Estats Units quan tenia 8 anys. Avui, és un empresari i inversor tecnològic famós cofundador i president d’AngelList i inversor de grans empreses com Uber.
La veritat és que m’estava costant descriure-us aquest bon home i el ChatGPT m’ha ajudat bastant amb el següent fragment:
“A The Almanack of Naval Ravikant, Tim Ferriss descriu Naval Ravikant com una persona extraordinària, destacant especialment la seva capacitat per combinar una saviesa profunda amb una actitud tranquil·la i accessible. Ferriss el veu com algú que no només ha assolit un gran èxit en l'àmbit professional, sinó que també ha aconseguit una comprensió profunda de la vida, la felicitat i el benestar personal.
Ferriss lloa la seva habilitat per destil·lar conceptes complexos en idees clares i pràctiques, així com la seva tendència a pensar de manera original i a desafiar les convencions. També el descriu com una persona que, malgrat el seu èxit financer i la seva influència, roman humil i centrada en el creixement personal i espiritual.
En essència, Tim Ferriss retrata Naval Ravikant com un pensador independent, un filòsof modern i un mentor que, a través de la seva experiència i reflexió, ha proporcionat valuoses lliçons de vida per a aquells que busquen una vida més rica, tant en termes materials com espirituals.”
The Almanack of Naval Ravikant és un llibre bastant lleuger que em vaig llegir ara fa uns mesos i si teniu més interès en aquestes temàtiques, us el recomano molt. És una compilació de tweets, entrevistes i frases que el paio ha anat deixant anar durant la seva vida i, per això, és d’accés gratuït al públic.
Malauradament, em sembla que no està traduït al català. Per això, jo me’l vaig llegir en anglès. Aquí el teniu:
.
Que acabi d’anar bé l’estiu i hi tornarem abans que s’acabi l’agost!
Una abraçada ben forta!
Arnau