#51: L'inflació de l'estil de vida
Setmana 29.2025: I una norma simple per evitar-la
Benvinguts, inquiets, altra vegada a Alzina Capital, on parlem de com gestionar, protegir i fer créixer el nostre patrimoni amb seny, estratègia i informació de qualitat.
✍🏼 Si no et vols perdre res —anàlisis dels millors actius, els meus moviments de compra i venda i contingut extra—, uneix-te a la comunitat exclusiva aquí.
Recentment vaig escoltar un podcast de Kapital amb el Teodor de Mas on es parlava sobre inversió i finances personals.
Es va comentar la història d’una persona que treballava de director comercial per una empresa, aquí a Catalunya. Al voltant de 50 anys i un sou de 150.000€ bruts anuals (entenc que de mitja, ja que els comercials acostumen a tenir una part important en variable).
La qüestió: l’acabaven de fotre al carrer i la seva expectativa era trobar una feina similar per mantenir el sou que tenia.
Fent una mica de recerca i pensant una mica està clar que aquestes expectatives poden ser bastant poc realistes. Si les coses li van bé, potser pot trobar una feina que li pagui la meitat del seu sou anterior. Les empreses s’ho pensen dues vegades en contractar una persona amb la qual s’hi deixaran 1/5 de milió d’euros en retribució. A més, les coses com són, amb 50 anys no és tan fàcil trobar feina com amb 30.
Resulta doncs, que l’home necessitava tornar al seu sou anterior (calculo que de prop de 8.000€ nets mensuals) perquè el seu estil de vida ho requeria. No estalviava. Tot el que entrava, sortia.
Per molts de nosaltres, espero, ens sembla surrealista. I ho hauria de ser. Independentment del context de cadascú.
I és que en aquesta societat digital enfocada a fer-te un consumidor, sembla que sigui habitual que el que guanyem ens ho gastem “perquè m’ho mereixo” o perquè no hi ha cap altra opció a considerar.
Bé, les clavades de Hisenda, les factures de la llum i els lloguers i les hipoteques no sé si també ens els mereixem, però la qüestió és que arriben puntualment.
Així doncs, val la pena aprofitar quan les coses van bé, per fer un raconet, estalviar i invertir.
.
🎭 Com més guanyes, més et cal
El fenomen té nom i cognom: inflació de l’estil de vida.
Inflació de l'estil de vida és quan algú augmenta les seves despeses a mesura que augmenten els seus ingressos, sovint per adaptar-se a un nivell de vida més alt.
El problema és que mai s’acabes sentint més ric o més lliure, perquè el que es guanya es converteix en el nou mínim que es necessita per viure.
“Quan guanyi més diners, tot serà més fàcil.”
Innocent... El que passarà, si no hi posem consciència, és que augmentarem el nostre nivell de vida proporcionalment al nostre augment de ingressos. O pitjor i tot, ens gastarem tot l’extra. Això sí, haurem fet unes fotos del sushi que ens fotrem que quedaran de puta mare a les stories de l’Instagram.
No perquè ens agradi especialment o perquè ho necessitem, però és que mola fer-ho... no?
El Tyler de Fight Club ja ens ho va explicar amb el seu toc 90s.
.
Així doncs, tinguem consciència.
N’hem parlat altres vegades i hi tornarem, però cal que estructurem el nostre estalvi i estil de vida al voltant de les nostres possibilitats.
Les despeses fixes idealment no haurien de superar el 50% dels ingressos.
Hem d’invertir, a poder ser, un 20% del que ingressem. Si pot ser més, magnífic. Mínim un 10%.
La resta del que ens queda, ho podem gastar en oci i diversió sense remordiments. Cal viure la vida.
Això sí, quan els nostres ingressos augmenten, cal que els dediquem majoritàriament a l’estalvi i la inversió i no contribuir a inflar el nostre estil de vida. És una recepta pel desastre. No volem acabar com el del principi de l’article... no?
.
🧘🏻♂️ La regla dels tres capricis
No és gaire agradable haver d’anar pensant les mil i una coses que no pots fer o totes les despeses que hauries de tallar.
Una bona manera d’enfocar això, és utilitzar una norma simplificada que es pot aplicar a tot arreu: la norma dels tres capricis.
Escull 3 coses que t'importin molt. Gasta-hi sense remordiments i gaudeix-les intencionadament.
Respecte la resta, sigues minimalista.
És a dir, en les coses que ens importen, hi podem gastar i gaudir-les intencionadament.
Ets un freak del rocòdrom i et cobren 90€/mes? No et rallis pels 90€ de m*rda! Si vas a fer-te caldo al rocòdrom 2 o 3 dies a la setmana són diners perfectament gastats.
Per un són els viatges, per l’altre anar-se a fer massatges, restaurants bons una vegada per setmana o un gimnàs de luxe.
Ara bé, amb un sou mitjà, no es pot tenir tot (i amb un de 150.000€, com heu vist, tampoc).
Així que siguem intencionals amb les coses que ens importen i evitem gastar barbaritats en collonades que no necessitem.
A les dècades del 20, 30 i 40, podem esperar (si ens sabem moure i ens ho currem), poder augmentar els nostres ingressos i, de retruc, el nostre poder adquisitiu. Aquí és on la inflació de l’estil de vida pot fer molt de mal, perquè a més són anys preciosos per invertir, tant en actius de qualitat com en nosaltres mateixos.
A les dècades dels 50, 60, 70 i posteriors patirem la inflació d’estil de vida que ens haurem auto-imposat o bé cremant el nostre patrimoni o havent de renunciar a coses a les quals ens hem malacostumat. Les dues opcions són bastant terribles. Cal planificació i ser sincers amb nosaltres mateixos.
.
Així doncs, prioritzeu tenir una cartera d’actius que us pugui donar pau en ment i us pugui alliberar i donar-vos més temps, que això no té preu. Al cap i a la fi, tenir una piscina no farà més feliç a ningú si no es té temps per banyar-s’hi.
A partir d’aquí gaudiu dels capritxos que us regaleu a vosaltres mateixos sense sentir-vos malament. Gens ni mica.
Arnau.